Ens pensem que la vida dura mil anys.
Que aquells gelats de menta i anís no s'acabaran mai.
Que els nostres pares sempres seran joves, riallers i lluitadors.
Que les vacances d'estiu amb tota la família, inclosos avis, oncles i cosins, seran eternament un cúmul de moments entranyables: banys a la platja, cubells d'aigua dolça per treure la sal del mar, paelles amb cocacola, tardes de tertúlia al portal de l'àvia, passejades de nit amb la lluna seguint les nostres passes...
I els Nadals? Temps de taula-camilla, atmelles ensucrades, figuretes de xocolata, arbres plens de llums parpallejant, fotografies davant del pessebre de l'explanada...
Els caramels llargs de les vacances de Pàsqua...
Un dia tornes a veure la família: n'hi ha que ja han marxat per sempre d'aquesta vida. Però els que hi són ja arrosseguen la marca del temps viscut. Hi ha rialles, però pesen més les emocions, la fragilitat, la vulnerabilitat davant del pas del temps que no té trègua ni compassió.
I és llavors quan m'adono del que és estimar de veritat a totes aquestes persones amb les que comparteixes una genètica que mai no marxarà.
I és llavors quan m'envaeix una pau interior trista, melancòlica, plena de records de quan jo era la primera a pensar que la vida no s'acabava mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada