dimarts, 28 de novembre del 2017

LA FORÇA INVISIBLE



Són dones que han viscut sense fer-se notar. Però han patit, han lluitat, han tingut pors i recances, s’han equivocat (i qui no?) i mai no han defallit.

Els hi ha tocat viure una època difícil i de molts sacrificis.

Potser no han treballat fora de casa.

Potser no han aixecat mai la veu.

Potser s’han resignat a ser invisibles, a anar fent sense adonar-se’n que la seva tasca ha estat, és i serà la més imprescindible de totes.

Amb els seus defectes (i qui no en tingui que aixequi la mà), ens han educat, estimat, nodrit i deixat anar. Ens han donat aquestes arrels i ales que tan necessitem tots per fer la nostra vida.

Malgrat tot, han estat sempre quan més les hem necessitat: quan hem tingut fills, quan ens hem posat malalts, quan la vida ens ha castigat.

Són les persones més valentes del món, sense fer-se veure, sense fer ni el més mínim soroll.

Són les nostres mares.

És la meva mare: tan de bo arribi a tenir la meitat de la seva fortalesa.



dijous, 26 d’octubre del 2017

HA VINGUT L'ÀVIA

S'ha obert la porta i has aparegut: la cara lluent, els cabells blancs i brillants i amb un vestit groc amb flors de tonalitats marró i blau.

Estaves molt guapa. Se't veia jove i, això sí, enèrgica com sempre.

M'ha sobtat, perquè et recordo amb els teus vestits negres de quadradets o floretes de color blanc, les mans enfarinades, olorant a pastís i a confitura. Però un vestit tan llampant... I crec que t'havies maquillat lleugerament. Eres el teu contrapunt, però sense perdre l'essència.

El vestit groc et donava llum i optimisme. Tu, tan patidora sempre, veient perills per tot arreu, i tan lluitadora a la vegada.

Diuen que en somnis els avis t'estan trasmetent alguna cosa important. Amb la teva presència juvenil i alegre crec que m'estaves dient: fes-te gran, és el que toca, i fes-ho amb alegria i sense deixar-te. La vida s'ho val. 

M'ha agradat veure't. Gràcies per aquesta visita a les tantes de la matinada, mentre jo dormia com una soca..

Fins la propera...

diumenge, 8 d’octubre del 2017

EL PAS DEL TEMPS


Ens pensem que la vida dura mil anys.
Que aquells gelats de menta i anís no s'acabaran mai.
Que els nostres pares sempres seran joves, riallers i lluitadors.
Que les vacances d'estiu amb tota la família, inclosos avis, oncles i cosins, seran eternament un cúmul de moments entranyables: banys a la platja, cubells d'aigua dolça per treure la sal del mar, paelles amb cocacola, tardes de tertúlia al portal de l'àvia, passejades de nit amb la lluna seguint les nostres passes...

I els Nadals? Temps de taula-camilla, atmelles ensucrades, figuretes de xocolata, arbres plens de llums parpallejant, fotografies davant del pessebre de l'explanada...
Els caramels llargs de les vacances de Pàsqua...

Un dia tornes a veure la família: n'hi ha que ja han marxat per sempre d'aquesta vida. Però els que hi són ja arrosseguen la marca del temps viscut. Hi ha rialles, però pesen més les emocions, la fragilitat, la vulnerabilitat davant del pas del temps que no té trègua ni compassió.

I és llavors quan m'adono del que és estimar de veritat a totes aquestes persones amb les que comparteixes una genètica que mai no marxarà.

I és llavors quan m'envaeix una pau interior trista, melancòlica, plena de records de quan jo era la primera a pensar que la vida no s'acabava mai.

dimecres, 5 de juliol del 2017

A PARTIR D'AVUI

I per no arribar als 54 feta un desastre...






dimecres, 31 de maig del 2017

VULL SER UN FLORER





Anys i més anys portant la vida per la qual em van estar adoctrinant des de que era adolescent:  
No siguis una dona florer!!

Una frase carregada de males intencions, ara ho veig clar.

Anys i més anys sense tenir el control de la meva vida perquè estava en mans d’horaris i tasques que s’anaven sobreposant, mentre els meus fills sobrevivien fora de casa, cuidats per pesones totalment alienes a ells.
 
Anys i més anys treballant fora de casa, pensant que era el més correcte.

I me n’adono que el que em fa feliç de veritat, el que em relaxa, és formar part d’una imatge com la d’aquest post: ser un "florer", desprendre harmonia, marcar els meus propis ritmes...

Algun avispat dels que dominen el món va decidir que les dones treballessin per a ell i així va començar el desastre dins de la família. Potser és que he nascut massa tard, en l'època equivocada.

"Que no sea de otro quien puede ser dueño de sí mismo" (Paracelso)


dijous, 30 de març del 2017

MIXI


Vas arribar a casa la nit de Reis, com el millor de tots els regals. I així va ser.

Et recordo amb molt de pèl negre, d’un negre gairebé blavós. De les orelletes et sortien uns pèls blancs que et donaven un aire de follet molt graciós. Ja venies batejat amb el nom de Bludrac, però sempre et vàrem dir Mixi.

Més de dotze anys amb nosaltres, fent-nos riure, acompanyant-nos a la teva manera tan felina, mirant-nos amb els teus ulls grocs de mussol, que a vegades es tornaven d’un color verd intens.

Recordo com et netejaves amb l’aigua del bol de beure. 

Recordo com vas acollir el gos quan, tres mesos després, va ser adoptat per nosaltres.

Recordo com la primera cosa que et va fer el Menut va ser mossegar i trencar el teu platet de menjar i com tu ho vas acceptar estòicament.

Recordo com jugaveu els dos, cos a cos, una lluita entre amics molt amics.

Recordo tantes coses…

I ara has marxat. T’hem hagut d’ajudar a fer-ho dignament. Ha estat molt dur…

Estem tots tocats, ens fa mal tot, sobretot l’enorme forat que has deixat a casa.

I només et puc dir:

            Gràcies per tot el que hem compartit i après al teu costat.
Perdona si mai ens hem equivocat, ho hem fet des de l’amor i el propi egoïsme de voler-te retenir.
Finalment, t’hem deixat anar lliure i mai, mai t’oblidarem. T’hem deixat anar amb tot el nostre amor que ja tindràs per sempre.