divendres, 16 de desembre del 2016

QUINZE DIES





Quinze són els dies que falten perquè s'acabi l'any i en comencem un de nou. Ja deu fer alguns anys que no escric cap llista de propòsits, però aquesta vegada en tinc un de ben clar: posar ordre en mi mateixa i en tot el que m'envolta per aconseguir el que de veritat vull, que és una vida tranquila.

Què entenc per portar una vida tranquila? Doncs no córrer, no pensar en el demà si estic vivint l'avui, procurar ralentitzar el temps perquè no passi tan ràpid i viure en harmonia amb tot el que m'envolta. Respirar conscientment, gaudir del que tinc i estimar-ho i no fer cas del pessimisme crònic que pretenen que se'ns mengi a tots. També vull aprendre a viure amb la por, perquè és impossible no tenir-ne quan estimes.

I no començaré el proper dia 1 de gener, sino des d'ara mateix.

dimecres, 23 de novembre del 2016

0,2 SEGONS


Una persona s'enamora a primera vista en 0,2 segons, diuen els experts en química de l'amor.

Un diumenge d'hivern a la tarda, amb unes amigues, en un cinema de col·legi de barri...

Va comprar l'entrada, va pujar les escales i just abans d'arribar a la sala de projeccions li va donar l'entrada al noi que portava la llanterna: 0,2 segons abans, tot el seu cos i el seu cervell van patir un daltabaix. S'acabava d'enamorar així, sense més. No el coneixia, era uns anys més gran que ella, tenia el cabell castany clar arrinxolat i una mirada que li va fer perdre el senderi.

0,2 segons, i cada diumenge anava al cinema sense saber ni la pel·lícula que feien i sortint dues hores després sense saber quina pel·lícula havien fet. Només vivia pendent de la seva presència en la foscor de la sala.

Tenia 13 anys i el daltabaix químic, hormonal, sensorial, li va durar molts, molts mesos. Mai es van arribar a conèixer ni, per suposat, a dirigir-se la més mínima paraula.

I l'impacte va ser tal que encara ho recorda amb un punt de tendresa i un altre de nostàlgia: 0,2 ridículs segons...

Què se n'haurà fet, d'ell?

I el que és més inquietant: va sentir el mateix impacte cap ella en el mateix moment? 

dilluns, 7 de novembre del 2016

RETURN TO SENDER



Benvinguts siguin aquests viatges precipitats, que et permeten tornar i construir-te una vida millor.

dimecres, 2 de novembre del 2016

LLUITANT CONTRA LA TEMPESTA




Des de fora veig un vaixell lluitant contra la tempesta sense deixar-se enfonsar:

Inquietuds
Preocupacions
Angoixes

Hi ha una lluita contra les dificultats i els problemes

Es tracta d'un somni molt significatiu: les inquietuds, preocupacions i angoixes no són meves, no estic lluitant dins del vaixell sino que ho estic veient des de fora. En canvi, sóc jo qui està patint.. I espero en và que qui ha de lluitar contra les seves dificultats i problemes ho faci de debò. Impotència no, el següent.

Dir que estic cansada és quedar-me curta...

 




dilluns, 24 d’octubre del 2016

AMALGAMA


Les energies pel dia a dia vénen de l'acceptació del passat, de l'estima cap als nostres ancestres i de l'aprenentatge del que podem arribar a saber sobre ells. Així, passat, present i futur es fonen i ens donen el descans mental necessari per enamorar-nos de la vida.


"La gratitud le da sentido al pasado, trae paz al presente y crea una visión para el futuro" (Melody Beattie)


dimecres, 20 de juliol del 2016

EL FRACÀS DE LA SUPERWOMAN






Ansietat
Depressió
Lesions osteomusculars
Fibromiàlgia
Síndrome de fatiga crònica
Alèrgia a merdes vàries
Insomni
Incapacitat per plorar
Apatia total
Empastillament
...

"Paren el mundo, que me bajo"  (Mafalda)

dimarts, 28 de juny del 2016

EL GUERRILLER

Imatge d'un petit esboç de tot el que ha aconseguit un guerriller ben especial (Parc Natural de Gallecs)

La primera vegada que vàrem parlar em vas dir que eres un guerriller amb una missió ben clara: lluitar per la natura, ni més ni menys.
Et recordo amb aquella cara de nen, la mirada intensa i el teu posat senzill i un xic trapella. De seguida em vas caure bé. De seguida vaig veure que eres un treballador incansable i que, per suposat, eres un guerriller de debò.
Formàvem un bon equip els cinc i el nostre cap de servei. Teníem els nostres més i els nostres menys, però tots i cadascun dels moments els recordo amb una alegria i nostàlgia que no sabia que portava endins, fins que he rebut la trista notícia: ens has deixat, en silenci, discretament, tal com eres tu. Però la teva petjada ara es nota més que mai.
T'han dedicat un blog i t'imagino posant-te vermell llegint tots els comentaris. Se't trobarà tant a faltar...
I penso en la teva dona i els teus fills. Quin camí els espera ara, sense tu. Però també crec que rebran tota la teva força des d'allà on estiguis. I no sé perquè, tinc la sensació que no ets gaire lluny.

 Per cert: el funestòmetre que encara conservaves va ser el meu regal d'amic invisible fa molts i molts anys.
Fins sempre, Salvador...

dilluns, 20 de juny del 2016

KEEP CALM

AND BE BRAVE

Gràcies per fer-me una visita en els meus somnis: eres tu, tan real, tan palpable que no em podia creure que "haguessis tornat".

La teva improvisada visita m'ha ajudat a llevar-me amb forces i amb ganes de decidir sense intermediaris ni interferències.

Ara sé que sempre ets amb mi.

Gràcies, papa...

Respecto totes les opinions, però faré el que em surti de la "patata" (sense perjudicar ningu, és clar)

dimarts, 14 de juny del 2016

A VEGADES EM PERDO DE VISTA






A vegades em perdo de vista. Mai m'hagués imaginat que em passaria llegint alguns whatsaps, però les reminiscències del passat m'han fet caure a traïció. El més sorprenent és lo ràpidament que m'he aixecat.
Per molt que donem l'esquena al que ja hem viscut, a vegades topem amb un mirall que reflexa tot allò que ja donàvem per oblidat.
En el meu cas, tornen aquelles inseguretats, neguits, pors. Tot allò que em definia tant que feia que em perdés de vista a mi mateixa. M'ha costat molts anys deixar darrera meu aquestes interferències buides de contingut i d'ànima. Però està clar que sempre hi són, i el mirall les reflexa i les augmenta.
Ara alguna cosa ha canviat: ara m'aixeco, amb el cap ben amunt, i segueixo encara més forta. I, sense voler-ho ni de lluny, m'adono que la meva pròpia fortalesa debilita els que abans em mantenien a terra trepitjant-me amb el seu peu.

divendres, 10 de juny del 2016

EL BAGUL DELS RECORDS



Ahir, inesperadament, em vaig trobar inclosa en un grup de whatsap anomenat "Cole". Hi ha moltes noies amb les que vaig estudiar EGB i ha estat com una bogeria: xerrades, fotos, un reviure vivències de tota mena...
M'ha fet gràcia veure com cadascú viu el passat d'una manera diferent segons el que van experimentar i la seva manera de ser. Personalment, cada vegada que recordo aquella etapa sento com una mena de neguit, em vénen imatges fosques o envoltades de penombra, sobretot durant els anys de pubertat. Em provoca un cert malestar i reconec que encara tinc certa malvolença cap a aquelles monges que pretenien transmetre cultura i valors a base de ridiculitzar, esbroncar i deixar anar una amargura pròpia d'algú molt, molt descontent amb sí mateix.
Em passa tot el contrari, en canvi, quan recordo les vacances d'aquella mateixa època: eren una alliberació..S'havien acabat els retrets i els insults durant uns mesos. Podia ser jo mateixa, sense acabar amb els nervis destrossats mentre intentava esquivar tota la meva vergonya pròpia i aliena. El meu poble i la meva família m'acollien amb afecte i alegria. Malgrat totes les meves carències degudes a l'etapa de la vida de canvis que estava passant, dels 12 als 14 anys, sento un gran benestar quan recordo aquells estius, festes de Nadal i Setmana Santa.
El meu bagul dels records té aquesta barreja de felicitat i desassossec. I ahir es va obrir de bat a bat sense el meu control.
Estan preparant un altre sopar, com el de fa més de 10 anys. Però aquesta vegada no hi aniré. Prefereixo endreçar el meu bagul i llençar el que no m'agrada, encara que aquesta és una tasca força difícil.
Com m'hagués agradat dir-li a alguna d'aquelles monges:

"Será que estoy creciendo, pero estoy harto de mirarte desde el suelo" (Señor Mostaza)

dimarts, 24 de maig del 2016

JOVE I GUAPO







I seràs jove i guapo, per sempre més

Ara mateix t'imagino aquí, en el teu racó estimat i preferit, on tant vas gaudir amb la teva família des de que vas néixer.

Joan, la vida ha estat molt injusta amb tu. Amb tu i amb els teus pares, germans, avis... Has deixat un buit enorme i ara els hi toca passar la negra nit del temps, acostumant-se a la teva absència, aprenent a viure sense tu. 

No et vaig arribar a conèixer, però sí als teus pares i germans. Quina sort he tingut: són encantadors, propers i es fan estimar molt. Com tu. Tu, que has lluitat durant dos anys amb una malaltia que no tocava, perquè no era ni pròpia de la teva edat. I, com és llògic, no has pogut més. Tu mateix ho vas dir als teus pares: "No és vida per un noi de 30 anys". T'encantava viatjar, el teu era un esperit aventurer. Tots els escrits que t'han dedicat ho diuen i traspuen optimisme, alegria i molta, molta nostàlgia pel que serà ara la vida sense tu.

Bona persona, trapella, amb caràcter. Jove. Guapo. Amb molt carisma. Així et recordarem tots. Allà on estiguis no perdis mai, mai, el teu sentit de l'humor ni el teu atractiu.

Nosaltres, de la manera que som, només creiem en allò que podem veure i tocar. Ens costa anar més enllà i entendre que no només existeixen les coses tangibles. Què hi farem si som tan tancats de mires...

Ho deixo aquí, Joan. Sabent que continues amb nosaltres, que les persones estimades mai no se'n van del tot, que és una putada no poder-les veure ni tocar quan la vida les treu del nostre costat.

Una abraçada molt forta, noi jove i guapo per sempre més...

divendres, 1 d’abril del 2016

QUINA NIT...







Ens ofereixen una habitació d'hotel bruta, fastigosa i desendreçada. Al mig hi ha una palangana amb orina. Per més que protesto, ningú no em fa cas. Ni la meva parella, que troba normal el desagravi i està tan campant gaudint de la seva família.

Anem ha desbudellar el somni (amb l'ajuda de google):

Somiar amb un hotel simbolitza una nova manera de pensar, o un canvi  en la manera en què ens veiem a nosaltres mateixos. És hora de deixar vells costums i avançar.

Somiar amb brutícia vol significar que algú em vol fer la vida impossible i jo estic dèbil. També avisa de que he de solucionar alguns conflictes de parella per a tornar a recuperar l'harmonia.

Somiar amb orina ens avisa de que és millor no córrer riscos en cap terreny. També té a veure amb sentiments que he rebutjat.

Somiar amb el desordre representa l'estat actual de la meva vida, que necessito endreçar per a seguir endavant en bones condicions.

Somiar amb roba bruta ens està dient que necessitem canviar vells costums i antigues formes de pensar. Ve a corroborar el que és somiar amb un hotel.

 Bé: crec que compto amb "pistes" suficients per a fer front a aquesta premenopausa que hi ha dies que em mata.

divendres, 18 de març del 2016

EL QUE VAIG OBLIDAR

Quantes coses et preguntaria si pogués... No es tracta de que ens hagi quedat cap conversa pendent però, des de que vas marxar (et trobo molt a faltar, ja ho saps, no?), els records, les fotografies i les converses amb la mare m'han fet mirar enrere, més enllà encara de quan vaig néixer.

Intento recordar el que m’explicaves de quan vas fer el servei militar a Mallorca i anaves a visitar els teus parents, que també són els meus, a un poblet anomenat Algaida.

Miro de reconstruir la teva pròpia història ara que ja no ets entre nosaltres. I una pregunta em ve a la ment de manera insistent: què et va impulsar a marxar cap a Barcelona? Vas deixar la teva zona de confort i vas creuar aquest petit bocí de mar per anar a la península, a la ciutat que bullia d’activitat i de recança, a finals dels anys 50. Després la mama et va acompanyar en aquesta aventura que es va convertir en la vostra vida. Us en heu sortit molt bé:aquí tens els teus fills i néts per demostrar-ho.

Malauradament, se’m va oblidar preguntar-t’ho.

I l’altre dia se’m va encendre com una llumeta: el teu pare també va marxar, més jove encara, amb 15 anys, per entrar a la marina mercant. Devia córrer un esperit inquiet per les vostres venes...

dijous, 4 de febrer del 2016

FORA DE COMBAT


Congestió nasal, tos, mal de cap, apatia.
Congestió nasal, tos, mal de cap, apatia.
I, així, dotze dies: sense ganes de fer res i com un zombi.
Fora de combat...

Costipat? Al·lèrgia? Anèmia? Nivell de serotonina sota zero?
Ni idea...

dilluns, 11 de gener del 2016

2016



No hem començat amb gaire bon peu, però espero que el que vaig escriure a la mini-pìssarreta del frigorífic no se'ns giri en contra:

2016

Creant bons moments

No li demano res més a aquest nou any.