Quan arribàvem a la cantonada de casa dels meus avis, ja sentíem els acords de la guitarra. Tenia molts alumnes que estan orgullosos d'haver donat classe amb ell. Jo no sé tocar la guitarra, no n'he sabut mai, tot i que ho he intentat. Però el seu so és, per mi, ell: el meu avi. No li molestava tenir la família pels voltants mentre ell ensenyava solfeig, escales, valsos, polkes. Vaig créixer a Menorca sentint aquella música tan familiar.
Un alumne seu li va dedicar un escrit, fa uns anys, a la revista de l'Orfeó. Aquí deixo el que més m'ha emocionat:
"D’ofici era sabater de banqueta però la seva gran passió era la guiterra, la seva guiterra estimada, que anava amb ell per tot. Casi podríem dir que era el seu amor platònic, tot i que adorava també la seva dóna i els fills.
Va ser co-fundador de la rondalla i el seu pas per l’entitat va ser part de la seva vida dedicada al món de l’art.
D’ell se’n pot dir que era una persona excel·lent, sempre amb sa rialleta als llavis, amb una brometa o un comentari picantet a punt. Humanament parlant, era com un pare que tots haurien volgut tenir.
La senzillesa, la humanitat i el talant de bon orfeonista eren les característiques més destacades d’un gran home.
Ara que ja som una persona feta, no podré oblidar els consells que em donava, les converses que manteniem, ja que tot eren advertències sàvies rebudes de la pròpia vida, que va ser la seva escola. Mai no mentia i mostrava una personalitat ferma i vertadera."
Ara que ja som una persona feta, no podré oblidar els consells que em donava, les converses que manteniem, ja que tot eren advertències sàvies rebudes de la pròpia vida, que va ser la seva escola. Mai no mentia i mostrava una personalitat ferma i vertadera."
L'article explica moltes més coses, però he volgut copiar la part més humana d'ell.
El meu avi i la seva guitarra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada